Crisi Econòmica i Tensió Social a la República
La desfavorable situació econòmica
El canvi de règim va coincidir amb el Crac del 29. Aquesta crisi va influir negativament en tota l’economia espanyola i en va impossibilitar el creixement econòmic. Una via per pal·liar la crisi va ser l’emigració a Amèrica. A això es van afegir els problemes interns de l’economia espanyola: atur agrícola, repartiment desigual de la terra, poca competitivitat internacional…
A més, cal afegir els problemes derivats de la política econòmica del govern republicà. El creixement generalitzat dels salaris industrials i agraris que va decretar el primer bienni no va anar acompanyat d’un creixement de la productivitat, la qual cosa va fer baixar els beneficis de les empreses. Això va provocar l’augment del descontentament i la desconfiança dels empresaris i els grans propietaris industrials. La inversió privada es va enfonsar a partir del novembre de 1933.
D’altra banda, el govern va optar per una política de disminució de la despesa pública per reduir el dèficit heretat de la dictadura de Primo de Rivera i aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Això va reduir més la inversió pública i privada.
L’agitació social
La lentitud de les reformes (com l’agrària) va provocar la impaciència de molts treballadors a causa de l’atur i a l’actitud dels propietaris agrícoles i dels empresaris, que era contrària a les negociacions.
Aquesta situació va radicalitzar una part dels partits d’esquerra i els sindicats i va aguditzar la confrontació social. La CNT va iniciar el seu projecte revolucionari i va fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa per destruir l’ordre burgès.
Als intents de la CNT s’hi va afegir, a partir del 1933, la UGT liderada per Largo Caballero i la Federació Nacional de Treballadors de la Terra. També hi va participar el PCE.
Les vagues, les ocupacions de terres i les insurreccions van augmentar gradualment. El 1932, els anarquistes van liderar la primera sublevació dels miners i el 1933 a Catalunya i Andalusia la dels jornalers (Casas Viejas). Aquestes revoltes van comportar assalts a ajuntaments, incendis, ocupacions de terres i proclamacions del comunisme llibertari. La intervenció de la força pública va provocar molts morts i enfrontaments violents a Casas Viejas, Arnedo i Castilblanco.
Aquests fets van desgastar el govern d’Azaña. A més, l’augment dels conflictes va incrementar la desconfiança empresarial i va desmotivar la inversió. Així mateix, la situació econòmica també va empitjorar. La crisi va ser explotada pels conservadors per acabar amb el govern de la república.
La reorganització de les dretes
Les reformes republicanes i l’agitació social van contrariar les elits econòmiques, socials i ideològiques. Entre les classes mitjanes es va considerar que els canvis eren massa radicals. Tots aquests grups es van organitzar al voltant de partits conservadors o feixistes per oposar-se al govern.
La centredreta espanyola es va reestructurar al voltant del Partit Radical. També durant el 1932, sectors catòlics i conservadors es van implicar activament en la política contra les mesures socials, religioses i autonòmiques dels governs d’esquerra. Això va permetre la formació de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) el 1933, liderada per Gil Robles.
Així mateix, Renovación Española, la Comunió Tradicionalista i grups feixistes com la Falange Española y de las JONS es van mobilitzar contra l’avenç del marxisme i el perill d’una revolució bolxevic.
Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament entre els sectors més conservadors de la societat. El general Sanjurjo va protagonitzar un cop d’estat per intentar forçar el gir de la República cap a la dreta, però va fracassar. El 1933 es va crear la Unión Militar Española (UME), que va participar activament en el cop d’estat del juliol del 1936.